L'Iran, la doble moral europea i la banalització del terrorisme

La recent votació al Parlament Europeu sobre l’Iran va ser una de les més difícils que hem afrontat en aquesta legislatura. Vam dubtar fins a l’últim moment entre el vot favorable i l’abstenció. No perquè tinguéssim dubtes sobre la necessitat de condemnar la repressió del règim iranià —que és brutal i mereix una condemna clara i sense matisos—, sinó perquè el text aprovat anava molt més enllà de la defensa dels drets humans i assumia una agenda geopolítica amb la qual no podem estar d’acord.

Per això vam optar per una abstenció crítica. Vam votar a favor de totes les esmenes que denunciaven la repressió, defensaven els drets humans i exigien vies segures perquè activistes i persones perseguides poguessin fugir del país. Però no vam voler donar un sí acrític a una resolució que reprodueix, una vegada més, les dues vares de mesurar que caracteritza la política exterior europea.

Un dels elements més preocupants del text va ser el rebuig a les esmenes presentades pels Verds i The Left que denunciaven la ingerència de la CIA i del Mossad. No pas perquè aquesta ingerència exculpi de cap manera el règim iranià, sinó perquè resulta profundament irresponsable ignorar-la. Aquesta ingerència reforça els sectors més durs del règim, que l’utilitzen per deslegitimar les protestes socials i presentar-les com una operació orquestrada des de fora al servei d’Israel i dels Estats Units, orientada a imposar un règim afí, com la restauració d’una monarquia que la majoria del poble iranià rebutja. El futur de l’Iran només pot decidir-lo el poble iranià, no pas potències estrangeres.

Però el punt més greu, des d’una perspectiva jurídica, va ser la qualificació de la Guàrdia Revolucionària com a “organització terrorista”. El problema no és només polític, sinó profundament jurídic. No existeix una definició universalment acceptada de terrorisme en el dret internacional. El seu ús en resolucions del Parlament Europeu s’ha anat allunyant progressivament de criteris jurídics objectius per convertir-se en una etiqueta política, aplicada de manera expansiva i selectiva.

Aquesta deriva vulnera principis bàsics de l’estat de dret, com el principi de legalitat, de tipicitat i de seguretat jurídica. En lloc de perseguir conductes concretes d’acord amb el dret penal internacional, s’estigmatitza actors estatals o no estatals en funció del seu alineament geopolític. El resultat és la banalització del concepte de terrorisme i la seva conversió en un instrument de política exterior.

N’hi ha prou de recordar que responsables polítics avui plenament rehabilitats en l’àmbit diplomàtic figuraven fins fa poc en llistes de “terroristes”. L’actual president de Síria, avui tractat com a aliat pels Estats Units i Israel, és un exemple eloqüent del caràcter contingent i utilitari d’aquestes qualificacions.

Aquesta instrumentalització contrasta amb la impunitat d’altres actors que cometen actes que encaixen clarament en definicions estrictes de terrorisme, com ara atacs deliberats contra la població civil, i que, tanmateix, mai no reben aquesta qualificació pel fet de formar part del bloc dels aliats. Els colons israelians que cremen cases, assassinen i expulsen població palestina a Cisjordània, en el marc d’un projecte de neteja ètnica, no són designats com a terroristes. Aquestes dues vares de mesurar degrada el dret internacional i erosiona greument la credibilitat del Parlament Europeu.

Les conseqüències d’aquestes qualificacions no són simbòliques. Legitimen sancions col·lectives, restriccions de drets, l’ús de la força i operacions militars sense control judicial efectiu. Tanquen qualsevol espai per a la diplomàcia i el diàleg, tant en l’àmbit regional com en el nuclear, i obren la porta a una escalada militar que Europa no pot ni ha d’assumir. Assumir sense matisos el marc discursiu dels Estats Units, Israel i l’OTAN és incompatible amb una política exterior autònoma i compromesa amb la pau.

A això s’hi afegeix la hipocresia en l’ús de les sancions. Les sancions existents contra l’Iran han provocat inflació, atur i empobriment de la població, alimentant precisament el malestar social que dona origen a moltes de les protestes. Qui paga les sancions no és el règim, sinó la ciutadania. I, tanmateix, el Parlament Europeu aplica aquesta eina només contra països considerats enemics, mentre manté acords preferencials amb aliats que vulneren sistemàticament els drets humans.

El cas d’Israel és paradigmàtic: tot i estar cometent el que nombroses organitzacions i experts qualifiquen de genocidi —el crim més greu del nostre temps—, la Unió Europea continua subministrant-li armes i oferint-li cobertura política i econòmica. El discurs dels drets humans s’utilitza de manera interessada, no com a principi universal.

L’abstenció no va ser un gest d’equidistància ni de tebiesa. Va ser una manera de dir que la defensa dels drets humans no es pot separar del respecte al dret internacional, ni convertir-se en coartada per a agendes bel·licistes. Condemnar la repressió a l’Iran és imprescindible. Però fer-ho des de la hipocresia, les dues vares de mesurar i la lògica de blocs no enforteix aquesta causa: la debilita.

Europa no pot continuar parlant de drets humans mentre mira cap a una altra banda quan els vulneren els seus aliats, ni banalitzar conceptes jurídics fonamentals com el terrorisme per posar-los al servei d’interessos geopolítics. Si ho fa, no només perd autoritat moral: contribueix a erosionar el mateix dret internacional que diu defensar.