Nuremberg i Puig Antich

Hi ha víctimes que, fins que no se’ls faci justícia, ens interpel·len i es fan actuals. Això és el que passa amb el jove barceloní Salvador Puig Antich. Com tants altres assassinats, torturats o desapareguts pel règim franquista, el seu record segueix present malgrat el pas del temps. Quaranta-tres anys després, la impunitat d’aquell crim atroç ens converteix inevitablement en còmplices del moment en què la seva vida es va dislocar en el garrot vil. Per això hem decidit portar el seu cas als tribunals. La mort de Puig Antich va ser un assassinat polític. Un acte de venjança arran de la mort de Carrero Blanco. Ho demostra, per exemple, el sinistre mètode d’ajusticiament medieval utilitzat. Era un missatge d’inclemència d’un règim agonitzant que se sentia vulnerable. Una altra prova en va ser la farsa judicial que el va portar al patíbul. No va tenir dret a cap judici just, equitatiu, independent, imparcial o amb garanties processals. Quatre membres del consell de guerra van ser escollits per la seva «rectitud patriòtica» entre «capitans resolutius» i sense cap formació jurídica. El cinquè militar, Carlos Rey, sí que era jurista. Contra ell es dirigirà la querella. Va ser qui va portar la veu cantant i va redactar la sentència de mort. De resultes d’això, està imputat en un jutjat argentí i pesa sobre ell una ordre internacional de recerca i captura. En una entrevista recent, va afirmar sense indicis de penediment que va fer «el que havia de fer».

MEMÒRIA HISTÒRICA

Aquesttipus d’al·legats són incompatibles amb els drets humans. I ens remeten a la tràgica experiència del nazisme. Les condemnes de Nuremberg establien que l’actuació de fiscals i jutges nazis podia ser legal a la llum del sistema jurídic alemany, però no del dret internacional. Un argument que serveix per als consells de guerra franquistes, com el de Puig Antich, declarats il·legítims per la mateixa llei de memòria històrica. Amb la intenció d’aixecar un mai més com a imperatiu categòric, el Tribunal d’Estrasburg ha tractat aquestes actuacions no com a actes de dret sinó de barbàrie. Hi ha crims que, per la seva crueltat, no prescriuen ni admeten immunitat. Que no solament ofenen qui els pateix sinó també tot el món. I precisament per això, independentment de qui sigui el seu autor i d’on s’hagin produït, es poden perseguir des de qualsevol lloc. Això és, precisament, el que estableix el principi de justícia universal. Els tribunals espanyols van ser, de fet, pioners en el seu impuls. Es va invocar el recurs a la jurisdicció universal per trencar la impunitat de lleis d’amnistia i punt final que impedien el càstig de crims de lesa humanitat. Entre els casos més notoris hi havia els de Xile i l'Argentina. La qüestió es va torçar, no obstant, quan es va tractar netejar els draps bruts propis. El brusc tancament d’una investigació sobre els crims franquistes posava al descobert la utilització hipòcrita del dret. Les normes que no valien per als altres, llavors sí que valien per a un mateix. Llavors Es va produir un fet inesperat. La via oberta per la jurisdicció espanyola va ser represa a l’Argentina. Una querella presentada per víctimes i associacions va permetre impulsar la investigació contra els responsables dels fets. Entre ells, els que presumptament van assassinar Puig Antich. La resposta, no obstant, va seguir sent poc recíproca. Les autoritats espanyoles es van negar a donar curs a les ordres d’extradició.

UN ALIAT MUNICIPAL

Aquesta política de bloqueig és, sens dubte, contrària a un altre principi del dret internacional, que diu: extradeix o jutja. O s’investiga o es deixa investigar. Amb aquest argument, i després del canvi de cicle polític obert en les passades eleccions municipals, ajuntaments com Saragossa, Cadis, Vitòria-Gasteiz, la Corunya, Pamplona o Barcelona reprenen ara el fil argentí per tornar a portar-lo als tribunals espanyols. Les entitats memorialistes i de drets humans han trobat en aquesta xarxa municipal un nou aliat per trencar el candau de la impunitat. El temps transcorregut no debilita la seva reivindicació. Al contrari, la legitima més. A Puig Antich el va assassinar el règim franquista, és cert. Però és l’actual règim sorgit de la Transició el que fins ara no ho ha reparat. Qui busca la impunitat d’aquest tipus d’assassinats és tan responsable com qui els va perpetuar. Les víctimes segueixen sent actuals en la mesura que no se’ls faci justícia. No se les pot ignorar una vegada i una altra. I si es fa, el ressò de la seva veu ens perseguirà sense descans. Com a promesa d’un mai més que vol fer-se realitat. Com a irrenunciable llei de qui, en la lluita pels drets humans, no accepta fronteres ni mordasses. Ni pactes de silenci o oblit. Aquest és, precisament, el llegat de Nuremberg.